Imagineu que esteu en un autobús interurbà i que sentiu una conversa de fons, una parella parlant amb accent valencià. Si no és que sou extremament simpàtics i sociables, probablement no en feu ni cas. Ara bé, imagineu que la conversa en valencià l’escolteu en un autobús a Shanghai. És molt probable que, llavors sí, us apropeu i enraoneu, que us recomaneu llocs a visitar, altres a evitar, restaurants i que, fins i tot, estigueu el que queda de viatge compartint experiències en la ciutat asiàtica. Què ha canviat? Doncs que en un entorn desconegut, quan algú es comunica d’una manera semblant a la nostra, ens genera connexió. És el que en programació neurolingüística s’anomena rapport. El rapport és una eina que ens permet apropar-nos als altres creant una sensació de confort i confiança. Quan a nivell inconscient ens comuniquem d’una forma similar, ens sentim més còmodes i creem un vincle emocional. I comunicar-nos de forma similar vol dir utilitzar paraules que el nostre interlocutor fa anar, copiant gestos, adoptant l’entonació, les pauses, el to de veu de l’altre, posant en valor tot allò que compartim o reconeixent allò que no compartim. Tot alhora no!, el que ens sigui més fàcil amb cada persona. La gent que és molt crac amb el rapport és capaç, fins i tot, d’acomodar-se al ritme respiratori de qui ens parla. Tot això ens fa sentir segurs. Un cop s’ha generat aquesta sensació de familiaritat, ens serà més fàcil fer sortir la gent de la seva zona de confort, és a dir, del que és rutinari, del que es domina, del que ens és familiar i ens dona una sensació de seguretat i tranquil·litat. Important quan volem que la gent que treballa amb nosaltres s’obri a noves responsabilitats, a nous projectes, en definitiva, a canvis. Per assegurar l’èxit, a la recepta hi falten dos components més: ser capaços de generar expectatives i ser creïbles. A dia d’avui crec que tots tenim clar que l’“ordeno y mando” no funciona, cal convèncer, engrescar i, si es pot fer des d’aquesta connexió emocional, molt millor.