Quan a l’abril en aquesta mateixa columna parlava del fenomen americà conegut com La Gran Dimissió ja esmentava que recuperar el talent perdut en alguns sectors com l’hoteleria seria complicat. La pandèmia va parar l’activitat en sec i els qui s’hi guanyaven les garrofes van haver de buscar alternatives arreu. “Tornarem a viatjar i anar als restaurants però recuperar el talent que ha marxat no serà evident.
Caldrà fer esforços per ser més atractius i segurament pagar més”, deia. Ja hi som, els turistes ja han arribat i falta gent. De fet, al moment d’escriure la columna, és un dels pocs sectors que té menys afiliats a la Seguretat Social que abans de la pandèmia.
I és que un dels efectes d’aquesta és que ara prioritzem d’altres coses a l’hora de treballar: la conciliació, la flexibilitat, major benestar i, si podem, un millor salari, i el sector hoteler no és precisament reconegut per complir amb aquesta llista.Mentre els restauradors es queixen de la falta de vocacions, els sindicats posen el focus en les condicions de treball: precarietat, jornades sense fi, conciliació impossible i un llarg etcètera. Segur que tots teniu al vostre cercle algun conegut del sector que us ha explicat com es complica la logística quan estàs en aquest món. La logística i les condicions de treball, sovint font de queixa i lamentacions.Tenim un problema.
En un país on es viu del turisme, la manca de mà d’obra ens posa contra les cordes. En una entrevista a El Mundo de finals del mes de març el gran Ferran Adrià ens deixava anar que, ben aviat, en dos o tres anys, els cambrers cobraran més que els advocats, per la senzilla raó que no n’hi ha, posant com a exemple París, on els salaris poden arribar als 6.000 € al mes bruts. Si fem números, anem pensant què pagaríem per un menú.I és que no podem perdre de vista la importància que té prendre’s una canya.
A Madrid, fins i tot, el fet de poder-ho fer en plena pandèmia va contribuir en gran mesura a guanyar unes eleccions, segur que recordeu el discurs de la Isabel Ayuso. El ressò va ser tal que la presidenta té fins i tot una cervesa amb la seva imatge, dedicada “a la presidenta que es la caña”Al nostre país, es couen moltes coses als bars i restaurants. Des d’escoltes il·legals a tancar tractes de qui collirà el blat, assabentar-te de les xafarderies del moment, criticar les darreres mesures del govern i fer plans de què faríem nosaltres per arreglar el país, a banda de degustar un bon plat d’esqueixada o uns caragols, és clar.
Sense oblidar-nos del paper de psicòlegs que els toca fer a molts professionals del sector. A alguns els costa anar al terapeuta encara, però amb el poder deshinibidor de l’alcohol, el cambrer habitual ja fa el paper. I és que tenir un bàrman de confiança no té preu per tots els serveis que ofereix.Un altre tema de debat és la formació d’aquests professionals.
Un cop que vaig preguntar sobre el que es prioritzava a l’hora de contractar, una persona sàvia em va respondre que el més important era que sabessin somriure, que la resta es podia aprendre. Hi estàs d’acord?
Article publicat el 18/08/2022 a la secció “Del dret i del Ravés” al Diari Segre.